De vegades és convenient guardar alguna contrasenya al navegador web. Jo faig servir Firefox de manera habitual, i una de les opcions que li dona una seguretat addicionar és posar una contrasenya mestra.
Ara be, el problema de la contrasenya mestra és que, un cop te l’ha demanat, ja se’n recorda durant tota la sessió. Però, com tants altres problemes, hi ha moltes solucions a Firefox en forma de plugins: Master Password Timeout. :D
Fa uns dies vaig començar a donar-li voltes al tema de que el meu Apple TV li tinc posat el SSH (entre d’altres coses!) i que accedint per SSH l’usuari i password són trivials (frontrow/frontrow). Com que m’agrada tenir les coses una mica en condicions vaig decidir que, encara que tingui el dispositiu a la xarxa de casa sense tenir-lo exposat al mon exterior, m’agradaria no tenir-lo amb usuari i password coneguts. Així que vaig decidir investigar opcions.
AVIS: el que es descriu en aquest article pot provocar problemes en el teu Apple TV, així que si no saps molt be el que fas millor no ho provis. O en qualsevol cas, JO NO ME’N FAIG RESPONSABLE.
La opció més directa, la de canviar-li el password a l’usuari frontrow, sembla ser que no és molt recomenable, ja que pot donar problemes amb part del software instal·lat al dispositiu.
Després d’això, vaig veure que es suggeria la possibilitat de forçar l’autentificació per clau pública/privada. Tot i que és una bona opció, i força més segura que el típic usuari i password, a mi no em resulta convenient.
Finalment vaig veure una tercera opció, que és desactivar el login a través d’SSH de frontrow, mantenint la contrassenya, i crear un nou usuari amb el qual poder logar-me sense problemes. I aquí és un va començar la part interessant…
Primer vaig buscar com crear usuaris. Resulta que els Apple TV de primera generació utilitzen una versió modificada de Mac OS X 10.4 “Tiger”. I modificada vol dir, entre altres coses, retallada. Per tant, per la base de dades d’usuaris utilitzen NetInfo, que és una base de dades binaria. Els fitxers tradicionals d’Unix com /etc/passwd només s’utilitzen en mode single user. Apart, vaig comprovar que al sistema no hi havia el binari passwd. Actualment no tinc accés a cap sistema amb Tiger, l’únic que tenia va ser actualitzat fa temps a Snow Leopard. I resulta que NetInfo va desaparèixer a Leopard. Per tant, no podia passar el binari des de cap sistema (ja deixant de banda els problemes de dependències que havia llegit que hi havia). Calia trobar una altra solució…
Investigant vaig veure que la utilitat per manipular la BBDD de NetInfo si que es trobava al sistema: niutil. Després de mirar a diversos llocs, vaig crear un usuari de la següent manera (el texte subratllat és el que caldria canviar per crear-ne un de diferent).
sudo niutil -create / /users/teknik # Creem l'usuari "teknik" sudo niutil -createprop / /users/teknik uid 502 # Li donem un UID = 502 (l'usuari frontrow te el 501) sudo niutil -createprop / /users/teknik gid 502 # Li donem un GID = 502, que creem després sudo niutil -create / /groups/teknik # Creem el grup "teknik" sudo niutil -createprop / /groups/teknik gid 502 # Li donem un GID = 502 (igual que el de l'usuari, clar) sudo mkdir /Users/teknik # Creem el home sudo chown -R teknik:teknik /Users/teknik # Li donem permisos a l'usuari i el grup sudo niutil -createprop / /users/teknik home /Users/teknik # Li assignem el home a l'usuari sudo niutil -createprop / /users/teknik shell /bin/bash # Li assignem el shell a l'usuari
Amb això ja tenim l’usuari creat amb el seu home directory. Ara ens falta assignar-li una contrasenya. Però la qüestió és que no tenim la utilitat passwd al sistema. Una de les formes de crear-la la he trobat posteriorment a aquesta discussió, a on diu que per generar el hash de la nostre contrasenya podem fer servir OpenSSL des d’una altra màquina. En concret, si volem que la nostra contrasenya sigui “cheese” fariem el següent:
$ openssl passwd cheese 2bbFk0yBBCLC. # Això no serà el que obtindràs, mira el comentari sobre la sal.
El hash obtingut el posariem a la base de dades de NetInfo com veurem després. Aquest mètode serveix per qualsevol sistema a on tinguem accés a OpenSSL, sigui Mac OS X, Linux o Windows. Cal dir que aquest mètode no l’he provat, i tampoc puc comparar simplement els valors dels hash amb els del següent mètode ja que tenen sal.
Ja vaig fer servir un altre mètode (que vaig esbrinar per prova i error) que serveix per màquines amb OS X. En el meu cas ho vaig fer amb un Snow Leopard, però hauria de servir perfectament un Leopard o un Tiger, o probablement versions anteriors.
Primer vaig copiar el fitxer /etc/master.passwd al meu home. D’aquesta forma els següents passos els podré fer sobre aquest fitxer sense malmetre l’original. Això és prou important si no volem arriscar-nos a tenir problemes amb el sistema posteriorment. Un cop feta la còpia, vaig fer servir una sintaxi de passwd a OS X que em permet especificar-li el tipus de base de dades a utilitzar (en aquest cas tipus file, per fer servir un fitxer de texte pla tipus Unix) i a on trobar-la (./master.passwd.tmp). Per tant, des del meu home i com a usuari normal, vaig fer el següent:
sudo cp /etc/master.passwd ./master.passwd.tmp sudo passwd -i file -l ./master.passwd.tmp root sudo more ./master.passwd.tmp sudo rm ./master.passwd.tmp
Cal notar que vaig fent sudo perquè el master.passwd te com a propietari root i com a permisos 600 (només l’usuari root el pot llegir). Inclús si ho canviem, a l’executar passwd es resetejarà. Així que compte amb teclejar-ho tot exactament com ho he posat.
Fixeu-vos que l’usuari al qual li canvi la contrasenya és l’usuari root, però tenint en compte que no és el root del sistema, sinó de la nostra còpia del fitxer master.passwd. Perquè això? Perquè el fitxer només es fa servir en mode single user, i per tant no és una còpia actualitzada dels usuaris del sistema. I perquè passwd només permet canviar la contrasenya d’usuaris presents al fitxer, i root hi és. I finalment perquè només ens interessa el hash, i per tant és indiferent sobre quin usuari fem aquesta operació. Amb l’última ordre tindrem un llistat del fitxer. Buscarem el hash de l’usuari root i el copiarem, per fer-lo servir al següent pas.
sudo niutil -createprop . /users/teknik passwd (hash) sudo niutil -createprop . /users/teknik authentication_authority ";basic;" sudo niutil -read . /users/teknik
A la primera linia posarem el hash a la base de dades. Però amb això únicament no n’hi ha prou. Vaig intentar logar-me i em va ser impossible. La segona linia és necessaria per que Apple TV ens reconegui la contrassenya. Finalment l’última linia ens permet comprovar que tot està correcte. El resultat el podem comparar amb el de l’usuari frontrow per veure que tot és correcte. Faltarà alguna propietat, però amb les que hem posat és més que suficient per treballar amb l’usuari amb normalitat.
Per rematar-ho, provem que podem logar-nos amb normalitat amb l’usuari nou:
ssh teknik@appletv.local
Un cop ho haguem comprovat, podem procedir a bloquejar l’usuari frontrow a l’SSH modificant /etc/sshd_config de la següent manera, i finalment reiniciant l’Apple TV.
sudo bash echo "DenyUsers frontrow" >> /etc/sshd_config reboot
Per tant, a partir d’aleshores ens haurem de logar amb el nou usuari, ja que si ho intentem amb el frontrow obtindrem un error:
ssh frontrow@appletv.local. frontrow@appletv.local.'s password: **** Permission denied, please try again. frontrow@appletv.local.'s password: (ctrl-c per sortir)
Ah! I el detall final és que no tenim su per canviar d’usuari, però si que tenim login. Així que si volem passar a l’usuari frontrow un cop logats amb el nou usuari, podem fer:
login frontrow
des de dins de l’Apple TV.
Espero que us sigui útil!
De manera excepcional, aquest article el publicaré en anglès. El motiu: aquests dies he vist gent de parla anglesa escrivint malament Barcelona en forma abreviada.
These days I’ve seen the word Barcelona incorrectly abreviated, and I want to write the different ways catalan and spanish people use abreviations of the name Barcelona. The first time I saw it was in an e-mail that one client sent to me, but the second (and more bleeding!) one was in the t-shirts of Skype crew at the Mobile World Congress 2011.
So, these are the common abbreviations for Barcelona:
To be honest, the Skype guy I spoke with told me that they were aware of the “boat” thing, and that it was an error from the PR guys. :D Even Google gets it wrong!
Ja fa dies que em vaig trobar amb el problema que la Generalitat va desactivar el servei de traducció automàtica. En concret, a l’anterior post ho explicava. Doncs ahir per la nit vaig solucionar el tema, incloent els següents blocs d’HTML a l’index.php del meu template, a la zona del bloc d’informació del post. El primer és per traduïr de català a castellà i el segon de català a anglès:
<a href=’http://translate.google.es/translate?<?php echo htmlentities(“js=n&prev=_t&hl=es&ie=UTF-8&layout=2&eotf=1&sl=ca&tl=es&act=url&u=” . urlencode(get_permalink())); ?>’>Traducir a castellano</a><br/>
<a href=’http://translate.google.com/translate?<?php echo htmlentities(“js=n&prev=_t&hl=en&ie=UTF-8&layout=2&eotf=1&sl=ca&tl=en&act=url&u=” . urlencode(get_permalink())); ?>’>Translate to english</a><br/>
Els paràmetres de la URL de la petició que podem variar són (els he resaltat en negreta):
Espero que sigui útil!
Tota una llàstima…
Ara hauré de moure la funcionalitat del site a Google Translator o similar.
He trobat aquestes cites de Douglas Adams que m’han semblat interessants:
Matt D, parla de Douglas Adams dient: “The writer Douglas Adams observed how technology that existed when we were born seems normal, anything that is developed before we turn 35 is exciting, and whatever comes after that is treated with suspicion.” L’escriptor Douglas Adams va observar com la tecnologia que existia quan vem néixer ens sembla normal, qualsevol cosa apareguda abans que fem 35 anys és emocionant, i qualsevol cosa que ve després ho prenem amb sospites.
“A common mistake that people make when trying to design something completely foolproof is to underestimate the ingenuity of complete fools.” Un error comú que comet la gent quan intenta dissenyar alguna cosa a prova de tontos és subestimar la ingenuitat dels tontos absoluts.
A la feina fem servir VMware per muntar entorns de desenvolupament per tasques puntuals (algunes no tant puntuals!). Últimament n’he hagut de muntar dos per desenvolupament amb terminals mòbils, i m’he trobat que cada cop que connectava el dispositiu al port USB de la màquina host, després havia de dir-li a VMware que el connectés a la màquina virtual. Buscant a Google vaig trobar un document sobre com automatitzar-ho (PDF en anglès).
Bàsicament hem de modificar el fitxer VMX que descriu la nostra màquina virtual per indicar-li el ID de fabricant i de producte que volem que s’autoconnecti a la màquina virtual que descriu aquest fitxer VMX. Per fer-ho hem d’afegir línies d’aquest tipus, una per cada dispositiu (posant device0, device1, etc.):
usb.autoConnect.device0 = "0x0fca:0x8004"
Aquest ID de fabricant i de dispositiu el podem obtenir molt facilment a Linux amb un lsusb. Això ens mostrarà una línia per cada dispositiu, incloent-hi hubs USB. Per exemple, si connecto una BlackBerry em puc trobar el següent:
Bus 002 Device 001: ID 1d6b:0001 Linux Foundation 1.1 root hub Bus 004 Device 001: ID 1d6b:0001 Linux Foundation 1.1 root hub Bus 005 Device 001: ID 1d6b:0001 Linux Foundation 1.1 root hub Bus 003 Device 001: ID 1d6b:0001 Linux Foundation 1.1 root hub Bus 001 Device 028: ID 0fca:8004 Research In Motion, Ltd. Bus 001 Device 001: ID 1d6b:0002 Linux Foundation 2.0 root hub
Fixeu-vos que el que ens interessa és l’ID, en aquest cas “0fca:8004“. Això és el que posarem entre cometes, afegint-li “0x” davant de cada un dels nombres, que són hexadecimals. En aquest cas obtenim “0x0fca:0x8004″.
Per buscar-lo a Windows, haurem d’anar a l’administrador de dispositius i obrir les propietats del dispositiu en qüestió. Un cop allà anirem a Detalles i buscarem la propietat Id. de hardware. Això ho podem veure a la següent figura:
A la segona línia hi trobem “HID\VID_0458&PID_0003“. Aquests números són els que corresponen a l’ID de fabricant (0458) i de dispositiu (0003). Per tant, a partir d’aquesta línia obtenim “0x0458:0x0003”. Fixeu-vos que cal eliminar la part de HID, VID, PID i tots els signes de puntuació, i quedar-nos amb els números, afegint-hi el 0x i els dos punts.
Al PDF mencionat hi trobarem més casos en que podem fer servir la funcionalitat d’autoconnexió (com per exemple, buscar els dispositius per nom i no per ID).
Cal anar en compte amb el detall que hem de deixar que el dispositiu estigui completament encès per assegurar-nos que el sistema el detecta correctament i que els IDs són correctes. Això ho he vist especialment amb els dispositius BlackBerry.
Recentment vaig actualitzar el software del meu Apple TV, amb el que em vaig quedar amb un 3.0.2. Fins aleshores havia tingut un “1.0+“, que és com al seu moment se li va dir a la versió 1.0 amb les millores de la 1.1 (p.ex. YouTube) aplicades de manera manual. Per que es feia això? Doncs perquè la versió 1.0 era un Mac OS X bastant poc “retallat”, la 1.1 eliminava moltes coses (p.ex. suport al kernel per muntar volums SMB), i tornar-les a tenir implicava prou més feina que el obtenir les millores de la 1.1 de manera manual.
Be, aleshores tornem a la nova versió. Per crear el nou patchstick cal anar a la pàgina de l’atvusb-creator. Des d’allà es pot descarregar la versió de Mac OS X (atvusb-creator) i la de Windows (atv-win). En principi em vaig trobar amb alguns problemes amb la versió d’OS X (crec que finalment era únicament el problema amb els discs USB, ho veiem més endevant), per això al final vaig fer el patchstick amb la versió de Windows.
Un cop instal·lat permet sel·leccionar la versió del firmware instal·lat a l’Apple TV, de forma que es baixa els fitxers necessaris per crear el patchstick. Amb la versió actual només apareix la versió 3.0.1 de firmware. Per poder-ho fer servir amb la 3.0.2 cal baixar el fitxer DMG, o be donar-li la URL. Aquesta la podem trobar a Featured downloads, al link Show All. A dins trobarem un fitxer anomenat latest_ATV_dmg.xml i dins aquest la URL per descarregar l’últim firmware (en forma de DMG). Per la 3.0.2 la URL és http://mesu.apple.com/data/OS/061-7495.20100210.TAVfr/2Z694-6013-013.dmg .
Per crear el patchstick activarem les opcions de SSH i de Launcher. Per últim clickarem a Create Patchstick. Ens demanarà a on guardar la imatge, que després farem servir amb la utilitat USBIt per, definitivament, crear el patchsitck. Detalls importants: cal fer servir el mode de dispositiu (Device), no el de volum. I haurem de fer servir el botó de Restore i proporcionar-li la imatge que hem creat a l’anterior pas.
Per aplicar el patchstick cal connectar-lo a la part del darrera de l’Apple TV i reiniciar-lo mantenint pulsats els botons Menu i – fins que es reinicii.
Important: A mi em va caldre provar-ho amb tres discs USB fins que un d’ells em va funcionar: un Kinston de 16 GB (en teoria el límit màxim de capacitat acceptable), un EMC de 8 GB, i finalment un SanDisk de 2 GB amb funcionament dual com a lector de tarjes MicroSD. Amb aquest últim no hi tenia moltes esperances, però resulta que és el que va funcionar!
La guia completa la tenim aquí (en anglès).
Altres trucs:
Si ens apareix un error 3 a la utilitat USBIt, o si volem reformatejar el disc USB de nou per fer-lo servir a Windows, haurem de fer servir la utilitat diskpart. Per fer-ho cal que obrim una línia de comandes fent Menú de Inicio > Ejecutar… > cmd i, des d’allà, cridant a diskpart. Si estem a Windows Vista i tenim UAC ens demanarà permís per elevar privilegis. Un cop a dins, haurem de buscar el pendrive fent un “list disk” i després haurem de sel·leccionar-lo fent un “select disk=X“, a on X és el número del disc que hem vist al pas anterior. Per últim fem un “clean disk” i un “exit” per sortir. Un cop fet tot això, expulsem el disc USB de manera segura, el tornarem a connectar i el formatarem de manera normal.
Si ens apareix un error 32 a la utilitat USBIt. (disc ocupat) el més fàcil és que l’expulsem i el tornem a connectar. Ens assegurem que no hi ha cap finestra de l’Explorador de Windows oberta al disc USB i que tampoc tenim la finestreta de l’AutoPlay oberta, fem un “Refresh” a USBIt i ho tornem a intentar.
Per finalitzar, dir que en un altre article explicaré com instal·lar XBMC, Boxee i NitoTV. És prou senzill, però no està de més posar-ho tot en un article! :D
Aquest article ha estat com a esborrany al blog durant força temps (crec que uns 6 mesos!). Crec recordar que no l’havia publicat perquè abans volia publicar un sobre com aplicar un patchstick per poder obtenir accés al dispositiu (per exemple amb SSH!), o per poder muntar unitats de xarxa amb AFP o SMB. També faltaria explicar com muntar les unitats de xarxa…
Com que ara tinc l’Apple TV actualitzat a “Take Three” (concretament 3.0.2) i en breu vull publicar un article sobre com aplicar el patchstick, el publicaré tal qual. Comencem!
Un cop fet això ens podem topar amb un problema, i és que si fem servir la Wi-Fi per accedir a les carpetes compartides ens trobem que en escenes amb una mica de moviment el vídeo es quedi “clavat”. Això és degut a dos factors:
Al combinar-los tenim que quan hi ha molt moviment augmenta l’ample de banda a transmetre, i com la xarxa no rendeix prou be es col·lapsa, deixant al reproductor sense informació que reproduir. Això es podria solucionar de tres formes:
Bàsicament, el que veiem a l’últim punt és que hem de crear un fitxer sysctl.conf amb el següent contingut:
kern.ipc.somaxconn=512
net.inet.tcp.mssdflt=1460
net.inet.tcp.sendspace=98304
net.inet.tcp.recvspace=98304
kern.ipc.maxsockbuf=1048576
net.inet.udp.maxdgram=57344
net.inet.udp.recvspace=42080
net.local.stream.sendspace=98304
net.local.stream.recvspace=98304
net.inet.tcp.delayed_ack=0
net.inet.tcp.rfc1323=1
net.inet.tcp.rfc1644=1
net.inet.tcp.newreno=1
i aleshores el pujem amb scp a l’Apple TV (lògicament hem d’haver habilitat SSH a l’Apple TV!). L’hem de posar a /etc/sysctl.conf. Per finalitzar, reiniciem l’Apple TV, o be apagant-lo o be des de la pròpia consola amb SSH amb sudo reboot.
Fa uns dies, després d’actualitzar a WordPress 2.9 em vaig trobar amb problemes de compatibilitat de la nova versió amb el plugin per integrar els Twitter amb el blog. Concretament em sortien els següents missatges (lleugerament editats per seguretat!):
Warning: curl_setopt() [function.curl-setopt]: CURLPROTO_FILE cannot be activated when in safe_mode or an open_basedir is set in /(path)/teknik/wp-includes/http.php on line 1302
Warning: curl_setopt() [function.curl-setopt]: CURLPROTO_FILE cannot be activated when in safe_mode or an open_basedir is set in /(path)/teknik/wp-includes/http.php on line 1303
Buscant la solució la vaig trobar a una pàgina (en anglès) “WordPress 2.9: three bugs, and how to fix them“. El fitxer amb el pedaç (patch!) te un MD5:
cfc8eaf749cbd4012ab6817992f029b8 *wp-2.9-bugs.zip
Vaig revisar el codi font, i els canvis sobre els originals són aparentment segurs.
