L’altre dia vaig haver de connectar un tocadiscs a un amplificador. Si, un tocadiscs. L’any 2013.

De sempre, recordava que els tocadiscs calia connectar-los a l’entrada de “phono” de l’amplificador. Si no feies això els discs sonaven molt baixos. No tinc clar si era perquè el nivell de sortida del tocadiscs era baix, si la impedància de sortida era diferent a la resta de components de la cadena, o una combinació de les dues coses.

Be, doncs tornant al tocadiscs en qüestió, resulta que si, és un tocadiscs, però modern. Te entrada per connectar un pendrive o una tarja SD i poder reproduir MP3 i gravar-los també. O sigui, gravar els teus discs antics a MP3. La qüestió és que, al connectar-lo a la entrada de “phono” i reproduir un disc, el so era molt alt i totalment distorsionat. Òbviament el sentit comú em va fer veure que el que era el normal per els tocadiscs “de tota la vida”, connectar-los a l’entrada “phono”, no funcionava per aquest tocadiscs modern. Va ser connectar-ho a la entrada “Aux” i funcionar a la perfecció.

Revisant al manual en castellà no hi havia cap menció a que la entrada hagués de ser cap concreta (i un podria aplicar la lògica de sempre de fer servir la entrada de “phone”), però al mirar el manual en anglès mencionava que calia connectar a la entrada de “gravador magnètic”, o sigui, la mateixa que la de la cinta. Tampoc gaire ben explicat, però es podia arribar a deduir.

Resumint, aquest tocadiscs modern tenia nivells de sortida de línia, no de “phone”, i per tant calia connectar-lo a una entrada normal.

Per finalitzar, buscant per Internet vaig veure que venen adaptadors per poder connectar dispositius amb sortida amb nivells de línia a entrades amb nivells de “phone”, suposo per el cas que sigui la única que tens disponible, ja que en cas contrari seria empitjorar el senyal sense motiu.

A tota Catalunya, i a bona part d’Espanya, veiem que cada cop hi ha més i més radars de tràfic. La majoria estan indicats de manera bastant clara, en el sentit que hi ha un cartell abans. El que no saps és si el radar està a 10 metres o a 1 km, però saps que està “per allà”. Aquests radars són principalment dissuasoris, ja que la majoria de gent sap a on són. De fet veus a la gent frenant uns metres abans, i tornant a accelerar poc després.

Però… el que no sap la majoria de gent és que abans i després acostumen a haver-hi controls de velocitat, i molts cops en altres punts al llarg de la carretera a altres punts “crítics”. Com ho podem veure? El que es veu és un quadrat al terra, com un perfil d’un negre una mica diferent a la resta.

Aquestes espires el que fan és detectar el pas d’una massa metàl·lica. Si posem dues d’aquestes espires, una després de l’altre al mateix carril i a una distància coneguda, podem saber la velocitat del vehicle calculant quant triga des que passa per la primera espira fins que passa per la segona. Apliquem la típica fórmula de velocitat = distància / temps, i ja ho tenim!

Jo he vist espires utilitzades en els següents casos:

• Dues espires, una darrera l’altre, per mesurar velocitat. Ho he vist a radars i també a altres punts, el que permet saber sempre la velocitat mitjana dels vehicles, tenir clar que frenen i després acceleren als radars, etc. Notar que molts cops les espires no estan a tots els carrils, només als “conflictius” (típicament els carrils de l’esquerra).
• Dues espires, posades una abans i una després del punt de detenció d’un semàfor, per detectar els vehicles que es salten els semàfors. Són les càmares que trobem a alguns semàfors a Barcelona. Com a nota, no sempre estan a tots els carrils.
• Una espira, per control·lar pas de vehicles. Això permet saber, per exemple, si per un punt concret passen molts vehicles, o les hores de més trànsit, etc.
• Una espira, a entrades de pàrquings, barreres, etc. Això permet que la barrera o porta només s’obrin si hi ha un vehicle, però no si algú va amb el mando o clau a peu. Tot i que, si fem servir una peça de metall prou gran també s’obren, clar…

Per veure més informació, podem veure la pàgina d’un d’aquests detectors.

Per últim, comentar que recentment he vist que a la sortida de Barcelona per la B-23 (sortida per la Diagonal direcció Llobregat), he vist que han posat unes càmeres petites, una per cada carril, a sobre els “portals” de senyalització, a on van normalment els cartells luminosos. Caldrà investigar… :D

Actualització: També he vist que vist que les espires les col·loquen als peatges, per donar automàticament el ticket quan et pares abans de la barrera. A Catalunya això es pot comprovar fàcilment…

AVÍS: la informació d’aquest post prové de la meva investigació personal. No sóc un expert en aquests sistemes, no hi treballo ni hi tinc cap experiència més allà de la observació i d’aplicar la lògica.

He trobat aquestes cites de Douglas Adams que m’han semblat interessants:

Matt D, parla de Douglas Adams dient: “The writer Douglas Adams observed how technology that existed when we were born seems normal, anything that is developed before we turn 35 is exciting, and whatever comes after that is treated with suspicion.” L’escriptor Douglas Adams va observar com la tecnologia que existia quan vem néixer ens sembla normal, qualsevol cosa apareguda abans que fem 35 anys és emocionant, i qualsevol cosa que ve després ho prenem amb sospites.

“A common mistake that people make when trying to design something completely foolproof is to underestimate the ingenuity of complete fools.” Un error comú que comet la gent quan intenta dissenyar alguna cosa a prova de tontos és subestimar la ingenuitat dels tontos absoluts.

Ahir comentavem el motiu de perquè els teclats numèrics dels telèfons i de les calculadores (i ordinadors) són l’un invers de l’altre, i el Jaume va trobar això (en anglès!). Potser la més verosímil és la del estudi dels Bell Labs, juntament amb la ordenació alfabètica (que aquí no es fa servir en absolut en els telèfons fixes!).

Avui he vist a Slashdot que Nine Inch Nails han fet el que jo he somiat fer a molts concerts que he anat: integrar visuals en temps real a l’actuació! Realment, tot i que NIN no sigui dels grups que més em tiren (la veritat, tampoc he escoltat molta cosa…) és un concert dels que s’ha de veure, només per tot l’espectacle que ha de representar. A l’article hi ha un petit vídeo un es veu fragments de l’actuació: IMPRESSIONANT!

A aquesta pàgina  (en anglès) hi ha el que molts sospitavem de fa temps, i no és més que les impressores de tinta van perdent tinta al fer l’autoneteja dels capçals. Aquesta queda en un depòsit, i a la llarga acaben succeint dues coses:

• que es perd una part important de tinta, amb l’agreugant de que la tinta d’aquestes impressores no és precissament barates,
• en un cas extrem, el dipòsit s’omple i acaba provocant que la impressora deixi de funcionar.

Jo ho he comprovat també amb una Brother MFC-3220C, i efectivament vaig poder localitzar el dipòsit de tinta. I aquesta impressora és de les que no fa pocs cicles de neteja, precisament…

Fa uns dies vaig comprar (em van regalar, en realitat!) un recopilatori de Deep Purple, “The Platinum Collection”. El vaig veure força be de preu al FNAC i el vaig comprar. El cas és que després d’obrir-lo me’n vaig adonar del maleït requadre de “Copy Controlled“.

Temps enrere vaig intentar ripejar un CD que també va resultar estar protegit, i no vaig poder amb programes de Windows, tipus CDex, EAC, i similars. Val a dir que quan vaig introduir el CD vaig mantenir la tecla de shift pulsada perque no s’executés la protecció anticòpia. El cas és que no em dona la real gana que, per que a uns senyors no vulguin que els hi copïin CDs a mi em vagin instal·lant coses a la màquina….

Be, doncs avui, des de Linux (una Debian) m’he dedicat a ripejar els CDs:

cdda2wav -D=1000,2,0 -B -L 0

• -D és per especificar la unitat (“wodim –devices” per la llista de dispositius)
• -B és per dir-li que faci un “bulk ripping”, o sigui, tot
• -L 0 (número zero) és per dir que, de regal, agafi la informació del CDDB ;)

També ho podia fer amb el cdda2mp3 o cdda2ogg, però no tenia ni el lame ni les vorbis-tools a la màquina i no les podia/volia instal·lar. Ah! Tot això ho he fet com a root, però suposo que configurant correctament els permisos dels dispositius es podrà fer com un usuari normal, com sempre.

Fa un temps em va donar per comprovar les fases de la instal·lació elèctrica de casa meva. Per això vaig agafar el típic buscapolos (no se quina traducció deu tenir al català) per trobar la fase i el neutre d’un endoll qualsevol. Quina va ser la meva sorpresa quan el buscapolos em va indicar fase a ambdós contactes! Provant-ho a altres instal·lacions vaig veure que a algunes passava el mateix, i a d’altres no. Em va extranyar moltíssim, així que vaig decidir investigar.

Buscant per foros vaig trobar la pàgina de electrozona, que entre altres coses te una secció dedicada a la defensa del trifàsic de 220/127 volts. L’explicació en concret està a la secció de “Historia de los 127 Voltios”.

La corrent trifàsica transporta tres fases i neutre. El sistema que jo coneixia, i que creia que era l’únic que existia, és el de trifàsic 380/220 volts. En aquest sistema, cada fase transporta 220 volts respecte a neutre, i entre elles 380 volts. Això és degut al desfasament de 120 graus entre les fases. Normalment la corrent es transporta fins a les cases (on es fa servir el monofàsic) en trifàsic, i a cada casa entra una de les fases i el neutre. Uns quants domicilis es conecten a una fase, altres a l’altre i uns altres a l’altre. Així es reparteix la càrrega entre les tres fases.

Existeix un altre sistema, el que descriu l’article anteriorment mencionat. Aquest consisteix en el trifàsic de 220/127 volts. Aquest sistema permet obtenir els 220 volts que s’utilitzen normalment a partir de dues fases, i els 127 volts a partir de fase i neutre. Encara hi ha instal·lacions que funcionen amb 127 volts… A més, aquest era el sistema que s’utilitzava antigament, quan les instal·lacions elèctriques funcionaven només a 127 volts. El canvi a 380/220 volts millora l’eficiencia del transport d’energia, i per tant interessava a les companyies.

Be, doncs resulta que a Barcelona, actualitzar la xarxa elèctrica antiga de trifàsic 220/127 volts a 380/220 volts no era possible en la major part de la ciutat, ja que la instal·lació no hauria aguantat, i hauria estat molt car canviar-la. Així que, resulta que gran part de la ciutat encara conserva aquesta xarxa antiga i, per tant, els dos cables que arriben a la casa són fase i fase, en comptes de fase i neutre.

Ahir llegint el diari vaig veure una altra notícia en que es deia que havien enxampat a dues persones que duplicaven targetes de crèdit. I jo em pregunto: fins quan seguirem amb aquestes targetes tan obsoletes? Si, obsoletes.

Fa molts anys que es sap que duplicar la banda magnètica de les targetes és molt senzill: un capçal de lectura desplaçat de la posició on se suposa que haurìa d’estar (els sobreposats que posen als caixers) la llegeix igualment, ja que la lectura de la banda és lineal. A més a més, les dades necessàries estan en clar a la banda, de forma que simplement duplicant-les ja tens una còpia de la targeta. Només falta el codi secret, i això també ho tenen dominat. Inclús poden fer una targeta amb una serigrafia mitjanament creible i anar a qualsevol comerç, que no cal ni el codi secret. I en molts ni el DNI (cosa que donaria per un altre post: perquè han de fer la feina de “policies” els comerciants?).

Anys enrere es va començar a implantar tecnologia de targetes “chip”, les que es feien servir com a moneder… Perquè es va tirar enrere tot això? Esta clar que és més fàcil per els bancs donar les culpes als usuaris (“no vas veure un plàstic extrany a la boca d’entrada de la targeta?”, “perquè no vas tapar el teclat numèric?”, “no portaves un inhibidor de microones a la butxaca?”) que solucionar-ho. Probablement inclús els hi sigui més rentable el pagar algunes de les transaccions fraudulentes que haver de canviar caixers, datàfons, etc. Però… les despeses de la policia en perseguir a les bandes qui les paga?

He rebut un link a aquest vídeo de YouTube. És un robot de la Universitat de Stanford que pot caminar per superfícies verticals. Força impressionant! Es diu StickyBot.

http://www.youtube.com/watch?v=odAifbpDbhs

i aquí està la pàgina del projecte:

http://bdml.stanford.edu/twiki/bin/view/Main/StickyBot